Estem arribant al final

Espanya
El passat 9 de març del 2008 els espanyols van decidir qui governaria les restes del seu imperi. Aquesta olla de grills anomenada l'Espanya de les autonomies, invent polític espanyol patrocinat per la classe política regionalista catalana, que no ha aconseguit acabar encara amb el geni nacional dels catalans després de més de 300 anys d’ocupació, inclosos els 40 d’una dictadura ferotge i genocida i els 30 d’una falsa democràcia fonamentada en la impunitat dels vencedors i en el silenci i l’oblit ignominiós dels vençuts que la van pactar. Dic restes perquè a l'Estat espanyol, històricament parlant, li queden quatres dies mal comptats abans no rebenti per tots costats. I això, a la resta del planeta ho saben, especialment els poders i institucions polítiques i militars de primer nivell.

El catalans
Els catalans del Principat de Catalunya, vull dir els nacionalment catalans del Principat de Catalunya perquè de catalans també n'hi ha al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya del Nord, es troben en un procés de divorci profund amb Espanya. Centenars de milers de confiats catalans que vivien el somni de Pujolàndia (la terra promesa de l'encaix) han despertat al viure en directe, dia sí dia també, el fracàs del procés estatutari, les vexacions per part d’Espanya i les carències dels nostres serveis i infraestructures que alteren la nostra vida quotidiana i empobreixen el nostre benestar. S'han adonat que a Espanya no ens hi volen si no és en base a una relació de submissió nacional i espoliació econòmica. Hem tardat 30 anys, però afortunadament molts catalans ja estan acabant la seva particular travessa del desert i estan descobrint la gran mentida que representa Espanya per als catalans i la gran fallida dels nostres representants polítics en la defensa dels nostres interessos nacionals i econòmics.

Per a acabar aquesta travessa del desert ja només queda el fracàs del finançament (sense diners no hi ha polítiques socials ni inversions de futur) i la sentència d'això que els espanyols, fent-se passar per gent moderna i demòcrata, en diuen el Tribunal Constitucional. No és que vulgui ser negatiu. És senzillament l'evidència de la història i el coneixement del què és Espanya: en la seva gran majoria un país de cafres i mesquins que sempre han estat governats per inquisidors, dictadors i engalipadors.

El procés d’independència
Ara ja tenim damunt la taula els dos components bàsics necessaris per a iniciar un procés sòlid d’independència, els quals és imprescindible que una massa crítica de la població percebi en la seva pròpia pell per tal que avancin cap a posicions independentistes:

1. El factor polític. El fracàs del procés estatutari, que suposava un replantejament profund de les relacions entre Catalunya (la colònia) i el govern central (la metròpoli), ha generat entre molts catalans un distanciament, un allunyament, un rebuig envers Espanya, i sobretot l’adonar-se de que no ens volen ni ens respecten. No és que tots els catalans s'hagin tornat independentistes de cop, però sí que molts han vist que aquest matrimoni forçat no té futur. És el primer pas per al divorci.

2. El factor econòmic. Els individus s’adonen del perjudici econòmic personal i directe que els suposa pertànyer a Espanya: rodalies, electricitat, aigua, manca d'infraestructures, sanitat, educació, etc. És a dir, no només el matrimoni no funciona ni hi ha convivència, sinó que a més una de les parts en surt econòmicament molt perjudicada. Més ben dit: un dels membres del matrimoni (Espanya) viu de l'esforç i del treball de l'altre (Catalunya).

La darrera enquesta de la UOC confirma aquesta sentiment favorable a la nostra independència que ja dibuixaven enquestes anteriors. Ara només cal que algú canalitzi aquest sentiment creixent i lideri aquest procés. A més, Espanya, amb la seva forma barroera i insultant de fer, està dinamitant la darrera oportunitat que tenia d’assimilar Catalunya a Espanya. Ens està empenyent cap a la independència i ens ho estan posant en safata. Seríem indignes dels nostres avantpassats i del nostre futur, i si em permeten, imbècils sense remei, si no aprofitem aquesta ocasió històrica que s’en està presentant de treure’ns Espanya de sobre.

Els partits polítics catalans
Els representants polítics del Principat de Catalunya (des d'en Pujol, Mas i Duran, fins a en Carod, Puigcercós i Ridao) ja han demostrat per activa i per passiva la seva equivocada estratègia, la seva ridícula força negociadora i els pèssims resultats obtinguts en la defensa dels interessos nacionals dels catalans, incapaços de trencar la situació colonial que està matant l'ànima del nostre poble i que ens empobreix econòmicament. PSC i PP ja sabem per a qui treballen. El PSC són els fidels i complidors lacais del PSOE, el seu amo, i el PPC són uns patètics comparses del PP.

Després de tenir durant 30 anys diputats a Madrid donant suport a “la governabilitat d’Espanya”, havent permès que ens robessin tots els peixos i tots els coves, i rematant la feina en el procés estatutari amb el seu galdós paper pactant finalment amb en Zapatero a esquenes del Parlament, quina credibilitat podien merèixer els líders regionalistes de CiU amb el seu lema electoral “Respectaran Catalunya”? No van aconseguir que ens respectessin en 30 anys i pretenien aconseguir-ho ara sense canviar res? Amb les mateixes actituds i covardies?

I quina confiança ens podien merèixer els líders d'Esquerra (actualment Esquerra Socialista de Catalunya), després de donar suport ingènuament (o interessadament) a en Zapatero i els seus pressupostos, dient que el vot d'Esquerra és el “vot de l'exigència i del compromís”, que “hem de ser forts a Madrid”, de fer el cagadubtes amb el referèndum d’un Estatut de pena i de posar l’enemic dins de casa (el PSOE) per segona vegada? Se'n foten sense escrúpols de tots nosaltres i molta gent se n’ha adonat.

S'ha d'anar molt errat políticament, i aquest és el gran fracàs d’en Jordi Pujol (en Maragall, en Carod i en Puigcercós no passen de ser una trista ombra del pujolisme) per a pensar-se que és compatible el progrés de Catalunya mentre ens encaixem a Espanya i ens xuclen l'ànima i la sang. Si a aquests 23 anys de voler-nos encaixar a Espanya hi afegim els 5 d'ERC de construir la independència via PSC (que és com dir via PSOE) que ningú s'estranyi de l’estat actual de la nostra nació i del gran desencís i decepció que senten molts catalans. És senzillament el resultat d’un rumb nacional de navegació totalment equivocat.

És dins d’aquest procés històric de divorci profund i amb perspectiva temporal que cal interpretar els resultats electorals de CiU i ERC a les darreres eleccions espanyoles del 9 de març del 2008. Si no, no entendrem com és que CiU va perdent vots a cada contesa electoral i no es recupera i ERC s’ha estavellat sense remei.

Des de 1996 els votants de CiU a les eleccions espanyoles han anat baixant del màxim de 1.165.000 fins als 774.000 actuals. CiU ha perdut 391.000 votants (el 33%) en 12 anys. En van perdre 135.000 el 2004 i n’ha perdut 61.000 ara al 2008. ERC ha baixat del màxim de 652.000 l’any 2004 fins als 296.000 actuals. ERC ha perdut 356.000 votants (el 54%) només en 4 anys.

Si observem els resultats de les eleccions catalanes veurem que els votants de CiU han anat baixant del 1.320.000 de l’any 1995 fins als 935.000 de l’any 2006. CiU ha perdut 385.000 votants (el 29%) en 11 anys. ERC ha baixat dels 544.000 votants de l’any 2003 fins als 416.000 de l’any 2006. ERC ha perdut 128.000 votants (el 23%) en 4 anys.

I per què aquesta pèrdua de vots? El projecte de CiU ha quedat obsolet, fora de moda. És el mateix de fa 30 anys: “peix al cove” (quan els resultats diuen el contrari), anar fent i no aixequem la veu que a Espanya s'emprenyen. Ja no fa pujar les vendes de la botigueta convergent i els gustos de molts militants i votants convergents han evolucionat cap a posicions independentistes. Volen més país que el que els proporciona actualment el projecte de CiU. En Mas s’ha inventat la Casa Gran del Catalanisme i la refundació del catalanisme que no és altra cosa que estirar el xiclet pujolista -el regionalisme de sempre ara disfressat de “sobiranisme”- una mica més enllà sense trencar amb Espanya. L’ambigüitat nacional calculada d’en Pujol ha estat el gran factor d’èxit de CDC durant 23 anys. Va construir un miratge que ha permès que molts catalans hi veiessin el que cadascú hi volia veure, vaja, que cada català hi veia la CDC que a ell li agradava. El problema és que aquesta mateixa ambigüitat és la que els privarà de remuntar electoralment ja que una part molt significativa del seus votants i exvotants demana més definició nacional als capitans del vaixell, i aquests no volen definir-se nacionalment perquè hi ha un altre grup de capitans, militants i votants que volen encaixar-se encara més a Espanya. Si CiU es defineix, el vaixell es parteix en dos. Com que CiU no es definirà perquè no ho ha fet mai no s’enfonsarà com ERC, però seguirà a la deriva sense recuperar vots mentre intenta fabricar l'Olla Gran del Catalanisme que de tanta mescla d'ingredients que hi vol posar al final el guisat no agradarà ningú.

En el cas d’ERC, els clients van comprar il·lusionats un vestit amb un nou disseny independentista. Feia temps que el desitjaven i les vendes van pujar de forma molt important. El nou disseny ha estat un frau en tots els aspectes i només en 4 anys han perdut compradors de forma estrepitosa i se’ls ha enfonsat la botigueta. Mai s'havia vist tanta incoherència entre un discurs polític i la seva acció política. Fa riure, de patètic que resulta, pensar que els responsables d’aquest desastre, en Carod i en Puigcercós, pretenen encapçalar la renovació del projecte. Segur que es devien pensar que els seus clients, els seus votants, són idiotes i s’ho empassarien tot. Ja en porten 350.000 de perduts, i restant.

El camí a seguir sempre ha estat clar
La nació catalana no millorarà mai enviant diputats a Espanya. Els governs de Madrid ens seguiran robant com fins ara i la nostra ànima nacional se seguirà apagant mentre els nostres representants polítics s’ho empassen sense ni piular com han vingut fent fins al dia d’avui. Com més aviat entenguem que aquest no és el camí, que pertànyer a Espanya i anar a Madrid només ens pot portar misèria espiritual i econòmica, més aviat començarem a redreçar el futur del nostre país.

EL PAÍS ENS FALLA PER DALT, PEL LIDERATGE POLÍTIC, PER L'ESTAT MAJOR. CAL SUBSTITUIR LA INEFICAÇ I OBSOLETA CLASSE POLÍTICA. I CAL TENIR CLAR QUE NOMÉS LA INDEPENDÈNCIA I UNA REGENERACIÓ POLÍTICA I NACIONAL PROFUNDA ENS PODEN GARANTIR LA NOSTRA PROSPERITAT I PLENITUD COM A POBLE.

Ara només cal un projecte polític que lideri aquest procés d’independència (i cap dels que hi ha al Parlament serveix per a aquesta tasca), que engeguem Espanya a fer punyetes tal com deia una de les pancartes de Catalunya Acció a la manifestació independentista de l'1 de desembre del 2007, i que anem als jutjats a signar el divorci, és a dir, que declarem la nostra Independència i construïm el nostre propi Estat per a recuperar l’orgull de ser catalans i persones lliures, que és el primer pas per a poder tenir un futur digne i pròsper.

I com ha de ser aquest projecte polític ara que molts catalans estan arribant al final de la travessa del desert? Ara que els catalans ja no tenen on dipositar la seva esperança que ha anat passant pel Parlament amb l'aprovació de l'Estatut, pel propi Estatut, pels partits polítics que ens representen, per les plataformes i entitats i que darrerament la van dipositar en els congressos d’ERC i Convergència que no han canviat absolutament res? Ara que molts catalans després de la victòria de la "horda roja" a l'Eurocopa, el manifest i la campanya "por una lengua común", el vergonyós finançament que es pactarà es senten vençuts i tenen la sensació que l’espanyolisme ens ha entrat a la trinxera després de 30 anys? La resposta de com ha de ser aquest projecte polític que lideri la nostra independència és molt senzilla i molt evident, i en el moment oportú la desvetllarem. En Jordi Pujol la coneix i en José Montilla també. Per això els preocupa i per això intenten frenar-la. I que ningú es despisti pensant que pot ser ERC.

Cal que tots aquells catalans adults que no vulguin viure en la ingenuïtat dels infants, sàpiguen que anem cap a un procés de polarització nacional entre catalans i espanyols (independentistes contra unionistes), de conflicte institucional i finalment de trencament de la legalitat jurídica vigent. El que farà que aquest procés acabi d'una manera o una altra, és a dir, a la iugoslava (a hòsties) o la catalana del segle XXI (sense hòsties) depèn totalment de qui i com lideri i gestioni aquest procés de trencament. Ara bé, que ningú dubti que aquest procés de divorci i trencament s'ha iniciat i que ningú es pensi que per no fer res i fer veure que no passa res (com fan els nostres líders polítics) no passarà res. Al contrari, el procés de trencament ara ja és irreversible, volguem o no.

I la qüestió cabdal és què pensem fer cadascun de nosaltres per a inclinar la balança del costat que ens convé, perquè les falses ambigüitats dels líders de CiU i les falses equidistàncies dels líders d'ERC no són més que formes d'amagar la mentida i els inconfessables interessos personals."

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
30 juliol 2008, Barcelona (El Barcelonès)

Altres articles relacionats:
Per què passa tot el que està passant? (10 febrer 2007)
ERC ha mort. Que descansi en pau. (17 març 2008)

Nota: La foto dels polítics és real, no és un muntatge. Així van aparèixer en un programa de televisió.

ERC ha mort. Que descansi en pau.

ERC tenia la possibilitat de liderar el procés d'independència de Catalunya a partir de la il·lusió que van generar entre els catalans l'any 2003 i amb la possibilitat afegida d'aprofitar el procés estatutari com a motor propulsor. Tenien totes les forces necessàries per a encarar la batalla: diputats, alcaldes, regidors, militants, simpatitzants, gent il·lusionada, finançament, presència mediàtica. El resultat ha estat que en poc més de quatre anys en Carod i en Puigcercós han acabat portant l'actual ERC a la mort política. Se l'han carregada.

Un desastre electoral d'aquestes dimensions no hi ha déu que el remunti, ni en Carretero que és metge i té credibilitat. Pitjor encara, com que en Carod i en Puigcercós, els dos màxims responsables de la desfeta, no han dimitit i s'embrancaran en una lluita per un lideratge entre fracassats, el cadàver d'ERC s'anirà descomponent. Bé, de fet ja no era ERC, era ESC (Esquerra Socialista de Catalunya) i per això han perdut 355.000 vots d'una sola tacada (una pèrdua del 54% respecte les eleccions espanyoles del 2004). Un avís important ja el van tenir quan a les darreres eleccions autonòmiques del 2006 van perdre 128.000 vots (una pèrdua del 23% respecte les autonòmiques del 2003). Aleshores en Carod, com a bon venedor de fum i per a despistar la gent de bona fe, va dir que Esquerra estava patint una crisi de creixement. Suposo que seguint la seva lògica tergiversadora ara hauria de dir que ERC està "consolidant el creixement", a la baixa, és clar. S'imaginen on seria un Director Comercial amb un resultats com aquests?

El fracàs es va començar a covar el dia que van fer president un botifler salvaespanyes com en Maragall, i la desfeta ja era irreversible el dia que van repetir la jugada amb un espanyol com en Montilla, un lacai del PSOE. Entremig, en Carod i en Puigcercós han anat renunciant i desdibuixant els continguts nacionals pels quals els van votar tants catalans l'any 2003. Recordem quan en Carod parlava de despolititzar la llengua i de que calia reconèixer el castellà com a element estructural de la societat catalana; el seu concepte de "sobiranisme de pluja fina" com a eufemisme de la seva renúncia a treballar de forma clara i determinada per la independència; el suport incondicional d'en Puigcercós a en Zapatero aprovant els pressupostos del PSOE a canvi de res d'important per als catalans o el paperot que van fer els líders d'ERC sobre l'aprovació de l'Estatut: sí, potser, ja ho veurem, vols dir?, no ho sé, potser no, i finalment no.

Afortunadament, molts independentistes només han tardat quatre anys i escaig a descobrir aquesta estafa, i això per al futur del nostre país evidentment és una bona notícia. No vull ni pensar en les conseqüències si aquesta comèdia hagués durat 23 anys. Per sort, en Carod no és tan hàbil com en Pujol ni els catalans es mamen tant el dit com a l'època Pujol. En Carod i en Puigcercós amb les seves paraules, amb les seves accions i amb la seva actitud s'han quedat sense credibilitat i han perdut tota la confiança. Doncs bon vent i barca nova.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
17 març 2008, Barcelona (El Barcelonès)

Altres articles relacionats:
El fracàs d'una estratègia ingènua (13 maig 2006)
Catalonia Circus (7 gener 2007)

El Sr. Cuní, l'hora en català i les entrevistes en castellà

El Sr. Josep Maria Cuní sembla que tingui una especial aversió a dir l'hora en català en el seu programa, vaja, de fet mai la diu en català, mai la diu parlant en quarts. Sempre li sentireu dir les 8 i 22, les 9 i 33.

No entraré a discutir si hi ha formes més senzilles d'expressar l'hora que utilitzant els quarts, ja que per la mateixa lògica argumental em podria carregar sense cap problema, i no em costaria gaire, aspectes sintàctics o ortogràfics de la llengua catalana només pel fet de fer-les més senzilles per a qui la parla o l'escriu. El més lamentable d'aquesta actitud és que el Sr. Cuní amb el seu exemple està privant que molta gent pugui aprendre i acostumar-se a dir i entendre les hores en català.

El Sr. Cuní també sap perfectament que la televisió, i més un programa diari i llarg com el seu, és avui dia la màquina més poderosa de transmissió de valors, actituds, opinions i hàbits. Parlant d'hàbits, i de la potència que tenen els programes i presentadors de televisió a l'hora d'inocular-los entre la societat, un dels pitjors hàbits que s'ha estès a TV3 des de fa uns quants anys és el d'entrevistar en castellà a gent que no entén el català. Molts catalans recordaran que fa anys en aquests casos l'entrevistador mantenia el català i a l'entrevistat se li feia la traducció simultània.

Aquest hàbit, que també tenen altres destacats presentadors de TV3, té dos efectes molt perversos i perniciosos:

• El primer efecte és el d'una falsa normalitat en l'ús del català i el castellà (llengua imposada als catalans). Quan algú no entén el català se li parla en castellà perquè els catalans ja entenem el castellà i a més és oficial a la colònia. Molt democràtic, oi Sr. Cuní, a vostè que tant li agrada omplir-se la boca amb la paraula democràcia quan parla d'Espanya? Recorda la frase d'en Tàcit que deia que "la marca de l'esclau és la de parlar la llengua del seu senyor"? Doncs això és el que vostè fa quan vénen els seus senyors de Madrid (ministres, actors, escriptors), i gràcies al seu exemple i als seus hàbits s'està imposant com a normalitat el que realment és una imposició d'una llengua. Després només cal minoritzar i desprestigiar el català i finalment els catalans el deixen de parlar perquè en la seva vida quotidiana no hi ha déu que els entengui ni quan volen comprar el pa o els macarrons.
  
  
• El segon efecte és que gràcies a presentadors com vostè que utilitzen el castellà a dojo els catalans de la Catalunya del Nord que intenten aprendre o millorar el seu català veient TV3 estan aprenent el castellà per collons. Ja n'és conscient vostè d'això? Parli amb aquests catalans i veurà la gràcia que els fa haver d'aprendre una segona llengua imposada (la primera imposada és el francès) veient la pròpia televisió pública dels catalans de la Catalunya Central.

Sr. Cuní, a vostè i a molts com vostè, esclaus destacats i distingits de la colònia, filosocialistes de pro, Espanya els estarà eternament agraïda. Per què han de venir des de Madrid a rematar la colonització de la nació catalana si directament ens estem espanyolitzant (en pensament i llengua) des de la pròpia televisió pública dels catalans i pagada pels catalans? Vol més servitud i vergonya nacional?

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
19 de febrer del 2008, Barcelona (El Barcelonès)

Sobre la propera manifestació del dissabte 1 de desembre a Barcelona

El proper dissabte dia 1 de desembre, una munió de catalans vinguts d’arreu ens manifestarem per a mostrar la nostra indignació per la situació insostenible de les nostres infraestructures (xarxa elèctrica, trens de rodalies, aeroport, autopistes, serveis sanitaris, etc.) i pel caos generat a causa del seu col·lapse que ha afectat i segueix afectant a centenars de milers de catalans en la seva vida quotidiana.

Podríem aprofundir en l’anàlisi i responsabilitats polítiques dels nostres governants, des de fa 30 anys fins avui, de per què els catalans hem arribat a aquesta situació tan deplorable, però hi ha una causa bàsica, fonamental, que la trobem en el substrat de totes les nostres desgràcies com a poble: és el fet de ser una colònia (econòmica, espiritual i lingüística) d’Espanya, i en conseqüència no poder ser una nació lliure i plena que pugui explotar tot el seu potencial.

Aquesta manifestació serà un èxit, igual que ho va ser la manifestació del 18 de febrer del 2006, que va ser un gran clam unànim a favor de la nostra Independència. L’objectiu de Catalunya Acció és convertir aquesta nova manifestació en un nou clam vigorós, orgullós, digne, dels catalans per la nostra Independència, la solució més assenyada i única per a encarar el nostre futur. De fet, això no costarà gaire. Així s’ho veuen a venir el PP i el PSC (els lacais del PSOE a Catalunya, no siguem babaus) que han decidit no participar-hi, i la mateixa editorial de La Vanguardia que fa pocs dies constatava el seu temor perquè en la manifestació només es reclamés la Independència de Catalunya i no la millora de les infraestructures. Li sorprèn a La Vanguardia que el poble català sigui més intel·ligent que el mateix diari i que tota la nostra classe política en exigir en veu alta la medecina que necessitem (Independència) per a la malaltia que patim (Espanya)?

El procés d’independència ja s’ha iniciat, i gràcies a la barroera acció política dels espanyols, ja és irreversible. Encara falta per al moment del trencament, però el divorci és evident i una gran majoria de catalans, després de 30 anys de combregar amb rodes de molí, de mitges veritats i mentides i del recent i estrepitós fracàs estatutari, s’han adonat que la convivència amb qui et maltracta i no et respecta és impossible. En aquesta manifestació ja es comença a visualitzar la polarització que cada cop s’anirà constatant més i més al nostre país dins del procés d’independència en el qual ja ens trobem immersos: per un costat els independentistes que asistirem a la manifestació (més els sobiranistes, els catalanistes emprenyats i decebuts, etc.) i per un altre costat els unionistes (PSC, PP, sindicats espanyols, etc.) que no hi assistiran.

Per tal d’encoratjar tots els catalans a demostrar que som un poble vencedor i a anar tots units sota un sol clam d’Independència, avui divendres publicarem dos anuncis a plana completa al diari El Punt i al diari Avui que us adjuntem amb aquest email. Durant la manifestació, entre d’altres accions, repartirem 100.000 papers per via àerea, dels quals us n'adjuntem una mostra amb aquest email.

Finalment, com que després de la manifestació els partits polítics, els que hi participen i els que no, no faran res en concret per a resoldre el problema (ja que si volguessin ja ho haurien pogut fer abans), hem encetat una campanya via email dirigida a les institucions europees i catalanes per tal que els catalans puguin deixar constància de la seva indignació per l'estat llastimós de les nostres infraestructures a causa de la inoperància i desídia dels nostres governants. Qui vulgui participar-hi només ha d’entrar a la pàgina principal de Catalunya Acció (http://www.catalunyaaccio.org/). En concret s’enviaran dues cartes obertes (una en català) i una en anglès) que també podeu llegir a la nostra web.

La carta oberta en català s’enviarà a:
José Montilla (President del Govern)
Josep-Lluís Carod-Rovira (Vicepresident del Govern)
Antoni Castells i Oliveres (Conseller d'Economia i Finances)
Joaquim Nadal i Farreras (Conseller de Política Territorial i Obres Públiques)
Ernest Benach (President del Parlament de Catalunya)
Grup parlamentari de CiU
Grup parlamentari Socialistes
Grup parlamentari d'ERC
Grup parlamentari Popular
Grup parlamentari d'ICV
Grup mixt
Rafael Ribó i Massó (Síndic de Greuges de Catalunya)

I la carta oberta en anglès s’enviarà a:
Jacques Barrot (Vice-President of the European Comission and European Comissioner for Transport) que està totalment al corrent del retard de les nostres infraestructres (especialment pel que fa a la connexió del TGV amb França) per culpa dels diversos governs d’Espanya.

Espanya, per 'ser pobre', rebrà dels Fons de Cohesió de la Unió Europea 8 MEUR diaris des de l'any 2007 fins l'any 2013. Espanya rep del Principat de Catalunya 52 MEUR diaris. Catalunya és l'autèntic 'El Dorado' per a Espanya, però l'estan matant. Fa molt temps que dic que Espanya rebentarà pels diners, sencillament perquè cap territori, cap regió del món, pot suportar sense empobrir-se una espoliació econòmica equivalent al 10,5% de la seva riquesa com la que patim els catalans.

Es d’irresponsables, ineptes o capats d’esperit (i que cadascun dels nostres líders polítics reflexioni de quin és el seu perfil), pretendre allargar l’agonia anímica i econòmica que suposa per als catalans seguir sota la impostura que és Espanya. La manifestació d’aquest dissabte ha de ser un pas més, ferm i endavant cap a la consecució del nostre Estat propi.

I avui dia podem afirmar sense equivocar-nos ni ofendre ningú que qui no treballa per la independència de Catalunya està treballant contra Catalunya, ja que està potenciant Espanya, nació que, juntament amb França, des de fa segles ens vol assimilar i fer-nos desaparèixer. Feu arribar aquest email a tots els racons del país.

La victòria s’acosta.
Cordialment,
Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
30 novembre 2006, Barcelona (El Barcelonès)

Trens sense vies i sense diners o que fàcil és prendre el pèl als catalans

En una altra època, l'atropellament que pateixen els usuaris de rodalies amb el nefast servei que reben hauria estat suficient per a l'inici d'una revolta ciutadana. Aquí, a la colònia catalana, ni passa, ni passarà res. Qualsevol possible reclamació queda neutralitzada pel 'políticament correcte' gràcies als polítics ben empoltronats de la colònia (els del govern i els de l'oposició), als periodistes que els fan de claca i a la societat civil que viu del negoci de favors o de la subvenció.

Després de 23 anys d'allò que alguns han glorificat com la política pujoliana 'del peix al cove' -al poble del meu pare d'això en deien 'cornut i pagar el beure'-, el dèficit fiscal del Principat (aquells impostos que paguem els catalans, que es queden a Madrid i que no tornaran mai més) va acabar en nivells màxims essent l'any 2002 de 14.730 MEUR (40 MEUR diaris). Tot un resultat de gestió política i de defensa dels interessos dels catalans.

El darrer càlcul que han fets els economistes catalans situa el dèficit fiscal del Principat l'any 2005 en 19.177 MEUR. Això són 52 MEUR que Espanya se'ns queda cada dia, el 10,5% del PIB anual del Principat, és a dir, el 10,5% de la riquesa que generen els catalans del Principat. I això governant a Madrid en Zapatero ("l'amic" Zapatero per a alguns polítics catalans tontets i d'altres de llepaculs) amb el suport incondicional d'ERC, i governant a Catalunya els que deien que 'ningú farà més pels catalans' (Maragall i Montilla) amb els del patriotisme social (Carod-Puigcercós) fent d'escolanets.

Que al govern de Madrid es pensin que els catalans som una tribu d'idiotes que ens ho empassem tot, ho puc entendre veient els polítics que ens han governat i que ens governen i veient com han defensat i defensen els interessos dels catalans. El que no podem admetre els catalans és que els nostres propis representants polítics ens tractin de la mateixa manera, com si no tinguéssim el graduat escolar, utilitzant arguments i justificacions que no s'empassaria ni una criatura de P3.

Algunes precisions que val la pena tenir clares sobre rodalies:

1. Sr. Montilla, no amagui als catalans que quan vostè s'apunta les gestions fetes pel suposat traspàs de rodalies (encara està per veure) l'únic que es traspassarà seran els trens i la gestió del servei. Les vies, les famoses catenàries i les senyalitzacions, és a dir, la infraestructura, seguirà sent del govern espanyol, i el problema de rodalies és un problema d'inversions.
   
   Veient com el conseller Castells fa el ploramiques pidolant a en Solbes (són del mateix partit) el compliment del 18,5% de les inversions de l'Estat a Catalunya, no cal ser gaire espavilat per a saber com acabaran les inversions a rodalies: com sempre, és a dir, a Madrid.
   
   Si algú es pensa que en Mas i en Duran obtindran millors resultats del govern de Madrid aplicant la seva màxima de 'peix al cove' és que no ha entès res del que ha passat aquests darrers 30 anys a nivell de xifres, ni perquè estem com estem a nivell d'infraestructures, sanitat, etc. Només cal veure com ha quedat el finançament del nou Estatut.
   
   
2. La ministra de Fomento (del mateix partit que el Sr. Montilla), veint el caos que s'organitzava a rodalies cada dia, va decidir al novembre del 2006 aplicar un pla de xoc d'inversions a rodalies de 48 MEUR, quan resulta que el govern de Madrid se'ns queda 52 MEUR en un sol dia. O sigui, fan plans de xoc de misèria amb els nostres propis impostos que s'han quedat prèviament.
   
   
3. Posar rodalies una mica decentment al dia és valorat en uns 6.000 MEUR d'inversions. El govern de Madrid se'ns en queda 19.177 MEUR només en un any. Amb l'equivalent a 115 dies (4 mesos) de l'espoliació fiscal que patim els catalans del Principat tindríem pagada la inversió. I d'aquestes xifres ni els líders dels patriotes socials (ERC) ni els líders de la casa gran del catalanisme (CiU) en diuen absolutament res.

Espanya, per 'ser pobre', rebrà dels Fons de Cohesió de la Unió Europea 8 MEUR diaris des de l'any 2007 fins l'any 2013. Espanya rep del Principat de Catalunya 52 MEUR diaris. Catalunya és l'autèntic 'El Dorado' per a Espanya, però l'estant matant. Fa molt temps que dic que Espanya rebentarà pels diners, sencillament perquè cap territori, cap regió del món, pot suportar sense empobrir-se una espoliació econòmica equivalent al 10,5% de la seva riquesa.

Avui dia podem afirmar sense equivocar-nos ni ofendre ningú que qui no treballa per la independència de Catalunya està treballant contra Catalunya, ja que està potenciant Espanya, nació que, juntament amb França, des de fa segles ens vol assimilar i fer-nos desaparèixer. O sigui que Sr. Pujol, Sr. Mas, Sr. Duran, Sr. Carod-Rovira, Sr. Puigcercós, Sr. Ridao, Sr. Maragall, Sr. Montilla, vostès sabran si volen treballar a favor o en contra de Catalunya com fins ara. I per favor, deixen de fer-se el tontet, que saben perfectament perquè molta gent ens abstenim i no els votem. Cal que els ho diguem més clar?

Josep Castany, 43 anys
Director General de Catalunya Acció
10 juliol 2007, Barcelona (El Barcelonès)

Per què passa tot el que està passant ?

Les persones que ens contacten interessades en conèixer el projecte de Catalunya Acció ens mostren una preocupació profunda per la situació actual del nostre país com a resultat del fallit projecte d'encaix Pujol/Mas (alguns dels seus en diuen directament estafa) i per la disbauxa i renúncia nacionals amb què ens ha obsequiat l'ERC d'en Carod/Puigcercós (alguns dels seus en diuen traïció) recolzant el demagog d'en Zapatero, el tocacampanes d'en Maragall i l'estalinista Montilla, tots tres amb l'objectiu clar de dissoldre Catalunya dins d'Espanya. Dels peperos, dels sociates i dels eco-dels-sociates evidentment ni ens en parlen perquè la gran majoria d'aquests només tenen Espanya ocupant el seu cervell i Catalunya només ocupa un petit raconet marginal. Diuen que són catalans. És clar que són catalans; de residència, però nacionalment espanyols.

Però a més d'aquesta preocupació pel país (el nostre, és clar) ens trasmeten una inquietud, una angoixa, un neguit, pel caire que van agafant els esdeveniments polítics a Catalunya i a Espanya. Des del fet que el lehendakari Ibarretxe hagi d'anar a declarar davant d'un jutge per dialogar amb Batasuna; passant per les recents manifestacions a Madrid amb banderes d'Espanya franquistes i amb crits de "España, unida, jamás será vencida"; per la recusació del jutge Tremps del tribunal constitucional i la possibilitat de declarar espanyolament inconstitucional el nyap d'Estatut, i així anirem trobant cada dia un nou despropòsit en aquest disbarat de semidemocràcia anomenat Espanya. I aquesta angoixa és producte de no comprendre, no saber interpretar per què està passant tot el que està passant i quines en poden ser les conseqüències.

La resposta és ben senzilla. Tota la deixalla que es va heretar del franquisme (càrrecs polítics, jutges, funcionaris, defensors dels règim, militars, periodistes, etc.) i que no es va higienitzar des d'un punt de vista democràtic, es va amagar durant trenta anys sota la catifa amb l'invent de la transició, invent patrocinat també pels nostres covards polítics catalans fent-nos creure que l'oblit de la ignomínia podia ser un bon fonament per a construir l'edifici democràtic. La història té una mena de llei que diu que "tots els conflictes nacionals que no s'han resolt (o eliminat) tornen a ressorgir en el futur", i l'oblit d'aquests trenta anys l'únic que ha fet es retardar el ressorgiment del conflicte nacional. El procés estatutari a Catalunya ha estat l'espoleta que ha fet esclatar la capsa de Pandora d'Espanya, que és Catalunya i no el País Basc. Ja ho va dir Felipe González quan governava: "Me preocupa más el catalán que la bomba más mortífera de ETA".

A aquest nou escenari polític inestable cal afegir-hi un altre ingredient. Els espanyols tenien una certa vergonya col·lectiva d'haver tingut un dictador durant quaranta anys que se'ls morís al llit, i per això mateix no fardaven gaire de ser espanyols, ni entre ells ni quan viatjaven per l'estranger. Estaven com continguts. Però amb els vuit anys de govern Aznar tot això va canviar. Aznar va fer que els espanyols tornessin a sentir-se orgullosos de sentir-se espanyols i tornessin a treure pit. En Pujol no va recuperar l'orgull dels catalans. Al contrari, quan més ens insultaven (que si lladres, que si insolidaris, etc.) més abaixava el cap, amb la consegüent pèrdua d'autoestima i dignitat del poble català.

A tot aquest ambient políticament enrarit afegim-hi la maquinària de propaganda espanyola de les tertúlies de ràdio i televisió i dels diaris, que jugant amb els sentiments està encenent els ànims i l'odi dels més ignorants des de fa temps, exactament com feia la televisió Sèrbia. Ja li deien els vells sacerdots que aconsellaven un jove i preocupat Ramsès per una petita revolta del seu poble: "Estigues tranquil Ramsès, ja ho resoldrem nosaltres. El poble va cap a on bufa el vent". I evidentment, eren els vells sacerdots que feien bufar el vent cap a on volien, exactament igual que els "sacerdots" de la idea feixista d'Espanya que podem trobar a les ràdios, televisions i diaris. L'odi i la catalanofòbia no es creen per generació espontània.

O sigui, que després d'aquests trenta anys de falsa convivència harmònica i que el procés estatutari català hagi obert la capsa de Pandora d'Espanya, el poble català se sent vençut i desamparat perquè els nostres polítics no el defensen i mitja Espanya i una part de l'altra està treient pit altre cop i agafant carrereta amb el garrot a punt.

La transició espanyola va ser com un càncer mal curat i ara Espanya està entrant en metàstasi, és a dir, políticament s'està desintegrant. Com a resposta a això en Mas i en Pujol diuen que si el tribunal constitucional rebutja l'Estatut s'haurà de modificar la constitució espanyola. Modificar la constitució espanyola quan Espanya està rebentant? Que s'han begut l'enteniment? I en Carod diu que si el tribunal constitucional tomba l'Estatut només quedarà la via sobiranista. Quin independentista més estrany aquest Carod que és o no independentista en funció del que diran uns jutges espanyols sobre l'Estatut. Costa de creure que tres persones puguin dir tantes rucades en tan poc temps. És clar que després de 300 anys de colonització i 40 de dictadura que van acabar amb el bo i millor d'aquest país es pot esperar tot dels nostres polítics. Encara queda alguna ànima ingènua en aquest país que creu que podem posar el nostre futur en mans d'aquests polítics? Encara hi ha algú que dubti que ens cal una profunda regeneració política i nacional que ha de construir-se en base a un nou pensament polític de trencament amb Espanya, uns nous homes i dones lliures al capdavant del país i edificant un nou edifici que és l'Estat Català?

Alguns 'grans interessats' de grans empreses i caixes d'estalvi i alguns babaus que omplen paper de diari es van pensar que tancant el tema de l'Estatut i aprovant-lo les aigües es calmarien. Per això van enviar el secretari Mas a pactar amb en Zapatero. Tal com està redactat l'Estatut, amb temes mal tancats, que a Madrid en passen tranquil·lament quan fan les lleis, i amb un saqueig sistemàtic dels impostos dels catalans de més de 15.000 milions d'euros anuals que no es reduirà, el trencament d'Espanya està garantit i el procés final tot just ha començat. Espanya és un edifici que no es pot rehabilitar, té aluminosi i en fallen els fonaments. Si els catalans som una mica intel·ligents, si ens queda una mica de dignitat i si tenim una mínima estima pel nostres fills i el seu futur hem de sortir-ne aviat abans aquest edifici no ens caigui a sobre.

Un expert anglosaxó en geoestratègia i relacions internacionals em comentava recentment que en àmbits diplomàtics, militars i entre els caps d'Estat és ben coneguda i acceptada des de fa anys la idea que Espanya és l'àrea d'Europa amb més similituds amb l'ex-Iugoslàvia. Concretament, i per l'apreci que ens té als catalans com a poble mil·lenari i per l'aportació que en molts àmbits hem fet a la humanitat, em confessava: "Els catalans heu d'espavilar-vos i preparar la vostra independència. Seria ben rebuda a nivell internacional. Heu de pensar que Espanya està repetint amb paràmetres ibèrics el que els serbis van fer amb paràmetres balcànics".

Des de fora estan molt amatents al que passa a Espanya, i molt especialment amatents als moviments que fem els catalans. Ja és hora que algú en aquest país comenci a moure encertadament les peces de la partida d'escacs definitiva: la de la nostra independència. Els homes i dones de Catalunya Acció ja ho estem fent. Amb intel·ligència, estratègia, audàcia, determinació i coordinació. Qui vulgui un futur digne i pròsper per a ell i els seus fills ja sap a quina porta ha de trucar. I com bé ens recorda l'Albert Ubach, membre d'aquest equip: "Catalunya és un país de vencedors, simplement perquè, si no, no seríem catalans".

Josep Castany, 42 anys
Director General de Catalunya Acció
10 febrer 2007, Barcelona (El Barcelonès)

Ràdio: Col·loqui amb Josep Castany a Ràdio Estel

El dijous 25 de gener del 2007, el Director General de Catalunya Acció, el Sr. Josep Castany, va participar en el programa "Temps d'oci" de Ràdio Estel, presentat per Jaume Puigagut.




Temes tractats:

A. La llengua catalana
· Amb el nou Estatut han aturat el tema nació, el tema finançament i ara volen aturar el tema llengua.
· Sociolingüísticament no existeixen pobles bilingües.
· Les reaccions de CiU i d'ERC (despolititzar la llengua?).
· Cal diferenciar entre els catalans nacionalment catalans i els catalans de veïnatge que són nacionalment espanyols.
· Carod-Rovira proposa en comissió al Parlament: "(....) el reconeixement del castellà com a element estructural de la societat catalana".
· El cas del fiscal Mena proposat com a català de l'any.

B. El TGV i la Sagrada Família.
· La Sagrada Família: el temple de Catalunya i Patrimoni de la Humanitat.
· No volen que acabem la Sagrada Família. Acabar-la suposaria completar el país. Gaudí independentista.
· És necessari que el TGV passi tocant la Sagrada Família? El problema de rodalies de Barcelona i els pegats dels nostres polítics.
· Un pla de futur: el TGV pel carrer Aragó, Glòries com a estació central de Barcelona i la reforma de rodalies.

Per a escoltar el col·loqui (28 min) directament des d'Internet cliqueu aquí mateix.
Per a baixar-vos el fitxer de veu (28 min, 6 MB) cliqueu aquí mateix.

Paraules incorrectes usades durant la intervenció i les seves correccions:
espoli: espoliació
"està txalat": s'ha trastocat, s'ha guillat.
parxe: pegat, pegot.
xapussa: potineria, manyuclada.

Catalonia circus

Amb el nou Estatut el govern espanyol ha neutralitzat de cop dos aspectes importants per als catalans que confiaven a trobar una vida plàcida i harmònica intentant encaixar per enèsima vegada dins l'Estat espanyol (quanta ingenuïtat política!) plurinacional (i quin poc sentit comú!): el reconeixement com a nació i un finançament "més just".

Vaja, que aquells catalans per als quals ésser català és la seva forma d'ésser espanyols esperaven que se'ls reconegués aquesta peculiaritat i que des de l'imperi els caiguessin una mica més de calerons (no sigui que l'amo de Madrid s'emprenyi si denuncien un saqueig sistemàtic de 15.000 MEUR cada any).

I el millor de tot plegat és que això Espanya ho ha aconseguit, com sempre, amb la complicitat dels de casa. Seguint amb la millor tradició d'en Jordi Pujol de salvar el cul als governs de Madrid durant 23 anys (ell en deia col·laborar a la governabilitat de l'Estat), el seu fill polític, l'Artur Mas, deia fa una setmana en una entrevista a la televisió quan li preguntaven si es sentia traït per Zapatero: "Home, traït no, perquè no hi havia cap pacte. Però decebut sí, perquè CiU vam desencallar l'Estatut". Traduït per a qui no ho entengui: que esperava que en Zapatero li tornés el favor per haver-li tret les castanyes del foc. Encara hi ha catalans que dubten per a qui treballen els regionalistes i qui és el seu amo. Cal recordar a qui eren lleials els nobles de la pel·licula Braveheart o cal recordar el mateix trist final d'en Cambó com a finançador i col·laborador del dictador Franco?

Però no tot s'acaba aquí. Encara hi ha més pallassos en el circ de la política catalana. Resulta que a aquest esport de salvar el cul als governants espanyols també s’hi han aficionat des del 2003 i amb especial dedicació en Carod i en Puigcercós, uns independentistes de saló que sembla que vulguin superar el mateix Jordi Pujol en aquest vergonyós esport. Sí, home, aquells que van enredar a mig país amb aquell innovador plantejament del “pas intermedi cap a la independència”, que traduït en llenguatge popular vol dir “pas intermedi cap a la menjadora definitiva”. Aquest parell de grans patriotes col·loquen primer de president a en Maragall, un espanyolista que va canviar la bandera i l'escut de la ciutat de Barcelona per a desnacionalitzar-los que és conegut per la saviesa popular com “el tocacampanes”, i per a rematar el seu pas intermedi ara ens engalten en Montilla de president, un membre de l’executiva del PSOE que diu que els drets històrics dels catalans no existeixen. Ben bé que en Carod i en Puigcercós s'han proposat aspirar a la medalla d’or del despropòsit i la renúncia nacionals.

Explico tot això perquè entenguin que a Madrid tenen perfectament calats els nostres polítics nacionalistes/independentistes abans d’agafar el pont aeri. Un cop han pogut constatar amb el nou Estatut el nivell assolit en la defensa dels interessos dels catalans per part dels líders de CiU i d’ERC, que ningú s’estranyi que ara ens vulguin colar la tercera hora de castellà. Dit d’una altra manera: aturat el tema nació, aturat el tema finançament, ara toca anar aturant lentament el tema llengua que és el més delicat, i això “para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” com deia el malparit Felip V que a l’infern es rosteixi.

Bé, i com han reaccionat els nostres líders polítics a aquesta tercera hora de castellà? Els líders de CiU com sempre: fent escarafalls, aixecant la bandereta del país i posant-se la barretina identitària. Després de fer el préssec a Madrid durant 23 anys -els resultats obtinguts així ho certifiquen- sigui per interès, desídia o incapacitat, tant li fa, ara es volen reinventar a ells mateixos com la “casa gran del catalanisme”, un invent de fa més de 100 anys i que sempre ha fracassat. Vull dir, que molt soroll, molta cridòria i a l’hora de la veritat, quan cal defensar els interessos dels catalans, siguin econòmics o nacionals, res de res. I un bon exemple d'això també el tenim en el finançament que es va negociar amb el nou Estatut -les xifres no enganyen- que en qualsevol empresa decent hauria suposat l'acomiadament immediat del responsable d'un resultat tan llastimós.

Mentrestant, en Carod des del seu departament d’I+D polític ens sorprèn amb la seva darrera innovació en el camp del pensament polític. Ara ens surt amb que “cal despolititzar la llengua per tal que la llengua catalana no sigui només la llengua dels catalanistes sinó de tots els catalans". O sigui, som una trista colònia d’Espanya en procés d'assimilació (llengua inclosa) on hi ha catalans que el seu país és Catalunya (són nacionalment catalans) i catalans que el seu país és Espanya (són catalans de veïnatge però nacionalment espanyols), i ara resulta que hem de despolititzar la llengua que és un element continu d'agressió i conflicte per part d'Espanya? Ens ha confós en Carod amb un ramat d'idiotes ignorants i es pensa que el poble català no veu en el rerefons d'aquesta idea una nova renúncia? Ni els estats més poderosos, més consolidats, renuncien a protegir, defensar i promocionar la seva llengua amb totes les eines al seu abast perquè guanyi parlants i àmbits d'influència, i nosaltres, que devem ser més espavilats que ningú despolititzarem la llengua. Genial. Per què no encara el problema de debò i explica als catalans (en Carod és lingüista i ho sap) que no hi ha pobles bilingües, i que aquest dòcil i convivencial "bilingüisme" és només un pas intermedi cap a la desaparició de la llengua que es va minoritzant? Sr. Carod, vostè quins interessos defensa? De qui cobra el sou? Ni el mateix Jordi Pujol, el Gran Mestre de l'Orde dels Regionalistes, s’atreviria a plantejar un concepte com aquest.

El que fa en Carod és molt evident. Substitueix el problema nacional que té al davant (en aquest cas la llengua), que no és capaç, ni vol, encarar i resoldre com a bon regionalista (ser independentista significa voler trencar amb Espanya), creant un nou concepte polític que sembli el resultat d'una reflexió profunda (despolititzar la llengua) i que desviï l’atenció de la qüestió principal: que vistos els resultats és un inútil defensant els interessos dels catalans, sigui per interès, desídia o incapacitat, tant li fa. I a més en tenim un altre exemple recent. Des que és al nou govern ha renunciat a defensar els aspectes nacionals, identitaris en podríem dir, dels catalans. Com a contrapartida i per a desviar l'atenció ha reinventat el concepte de "patriotisme social". És a dir, renuncia a defensar els interessos nacionals dels catalans per a centrar-se en polítiques socials. Però en aquest nou invent falla una petita peça. Amb quins diners pensa aplicar les polítiques socials de les quals s'omple tant la boca? Amb els 15.000 MEUR anuals que s'ha quedat el govern de Madrid gràcies al seu suport incondicional durant 3 anys? Això ja ho ha fet en Jordi Pujol durant 23 anys. Vostè el vol superar Sr. Carod Rovira? A qui volen enganyar?

El problema dels catalans no el tenim a Madrid. El tenim a casa i hem de començar a posar ordre. Hem de començar a triar el gra de la palla, a separar els patriotes dels botiflers, encaixistes i venuts, a distingir els bufons de la cort de la gent que realment creu en el futur del nostre país. O ens espanyolitzem o ens independitzem. O adoptem el castellà definitivament o construïm un Estat propi on el català sigui l'única llengua oficial. Catalanismes, nacionalismes pujolians, sobiranismes carodians i pluges fines no són més que invents d'uns encaixistes acomodats a la poltrona per a entretenir els catalans de bona fe, els nacionalment catalans perquè no hi hagi dubte, que en són molts, i molts ja s'han començat a despertar, i encara més important, a emprenyar-se davant de tanta estafa i claudicació nacionals.

Com diu l'Albert Ubach de Sant Cugat referint-se al moment actual que vivim els catalans: "Els polítics sempre necessiten el poble, però hi ha moments en què el poble no sempre els necessita a ells." Doncs som-hi que tenim molta feina per endavant si ens volem treure Espanya de sobre abans no ens quedem sense sang i sense ànima.

Josep Castany, 42 anys
Director General de Catalunya Acció
7 gener 2007, Barcelona (El Barcelonès)

Rouco Varela recupera el nacionalcatolicisme més pudent

Segons informa el diari Avui l'1/juliol/2006, el cardenal arquebisbe de Madrid, Antonio Rouco Varela, ha enviat una carta als sacerdots de la seva diòcesi on demanava que "es faci oració pública i es resi per Espanya" a totes les misses. El cardenal Rouco va ser un dels impulsors d'una declaració a favor de la unitat d'Espanya en l'última assemblea plenària dels bisbes.

Els bisbes espanyols estan preocupats per la unitat de la seva "una, grande y libre" pàtria i han debatut si la unitat d'Espanya "tenia implicacions morals" a més de polítiques. El dictador Franco també n'estava de preocupat per la unitat d'Espanya i ja sabem en quin infern va acabar la cosa per als catalans (inclòs un President executat) i els anys que va durar, i aquests venedors de l'eternitat encara és hora que condemnin el règim franquista.

Amb la mala bava que destil·len en Rouco Varela i els seus seguidors potser els haurem d'exigir respecte i recordar-los que la seva feina s'ha de limitar a atendre els afers celestials dels seus fidels i a repartir hòsties els diumenges durant la litúrgia. Després de beneir règims dictatorials i canons encara no han après quin és el seu lloc en una societat moderna i llegida.

D'altra banda convindria que l'Església Catalana s'independitzés d'aquests troglodites socials i que Unió Democràtica i l'encaixista Duran i Lleida els responguessin adequadament. Més que res perquè qui no denuncia la injustícia i la infàmia n'acaba essent còmplice pel seu silenci.

Josep Castany, 42 anys
Director General de Catalunya Acció
6 juliol 2006, Barcelona (El Barcelonès)

El fracàs d'una estratègia ingènua

ERC ha estat expulsada del govern tripartit del Principat. En paraules que entén tot el poble, a ERC l'han engegat escales avall de Palau d'una tremenda puntada de peu a la part del darrera. I per a més humiliació ho ha fet el mateix funest personatge -en Pasqual Maragall- a qui ERC va fer entrar a Palau ressuscitant-lo de la seva tomba política. El tripartit es va acabar el dia en que l'ego d'en Carod va parlar i va dir que tenia la clau, la famosa clau de la governabilitat. Amb aquesta senzilla frase en Carod ens demostrava que no tenia la més mínima consciència política de quina era la força real d'ERC davant de dues potents organitzacions polítiques (i els seus entorns de poder) com CiU i el PSCSOE, i encara menys consciència de la trituradora de poder que és el PSCSOE un cop en comencen a moure els fils.

Segons explicaven en Carod i en Puigcercós, era necessari fer entrar aire fresc al govern del Principat després de 23 anys governant l'esperit d'en Francesc Cambó a travès del seu braç executor anomenat Jordi Pujol. I resulta que qui entrava a governar de la mà d'ERC era la maquinària socialista que vés per on també portava 23 anys governant a molts ajuntaments. D'un partit que és capaç de recuperar un personatge tan indigne com en Josep Maria Sala, comdemnat a presó pel cas Filesa per finançament il·legal del PSOE, i que el fa secretari de formació dins del PSCSOE, pot dir-se que encarna un aire fresc? Per què no pregunten a algunes associacions culturals del Baix Llobregat que els expliquin què és l'anomenada i ben coneguda por al Corbacho? Un home com en Maragall, que va canviar els símbols de la ciutat de Barcelona per a diluir-los nacionalment, és catalanista?

De la mà dels estrategues d'ERC tenim governant a la Generalitat el PSCSOE, que podríem definir-lo com una mescla d'il·luminats salvaespanyes (Pasqual Maragall), llepes de partit que juguen nacionalment a dues bandes (Miquel Iceta) i els perversos espanyolistes que tenen cura de que la guarnició catalana del PSOE no es descontroli (Montilles, Corbachos i d'altres varietats). És important que tinguem clar qui és el PSCSOE perquè entendrem moltes de les coses que li han passat a ERC mentre ha format part del govern tripartit del Principat. El PSCSOE catalanista i d'esquerres? Pobres il·lusos. El PSCSOE si pogués dissoldria Catalunya dins d'Espanya. Sempre defensa els interessos d'Espanya, igual que el PP però amb formes més suaus. És allò del policia bo (el PSCSOE) i el policia dolent (el PP).

Els líders d'ERC van cometre un error de base fonamental al pensar que podrien arrossegar el PSCSOE a plantejaments “més catalanistes”, a defensar els interessos de Catalunya amb el nou Estatut, quan de fet el PSCSOE sempre hi juga en contra (a Madrid sempre vota el mateix que el PSOE). Però el més greu va ser la gran ingenuïtat, per no dir gran irresponsabilitat, de confiar –perquè els líders d'ERC realment s'ho van creure- que les “izquierdas españolas” i el seu president Rodríguez Zapatero defensarien els interessos de Catalunya en la redacció i aprovació del nou Estatut. S'ha de ser molt babau i irresponsable per a pensar que la “izquierda española” és diferent de la “derecha española” pel que fa als interessos dels catalans.

Resultat: ni balances fiscals publicades, ni res. Seguim amb la mateixa espoliació fiscal. I ERC aprovant al desembre del 2005 els pressupostos espanyols per al 2006 en plena negociació del finançament de l'Estatut , quan en el moment d'aprovar els pressupostos espanyols és quan realment ERC tenia la paella pel mànec i no va fer res.

I així ha acabat la festa del gloriós pas intermedi cap a la independència. El PSCSOE torejant-se a ERC, en Rodríguez Ibarra i l'Alfonso Guerra mofant-se de les retallades a l'Estatut –de fet no m'estranya veient el galdós paper que ha fet la nostra classe política en aquesta negociació-, i ERC, com a bons minyons catalanets i d'esquerra encara donant suport al PSOE que diuen que és d'esquerra i es veu que això és més important que defensar els interessos dels catalans. En Maragall acomiadant a qui el va empoltronar, i de moment amb una proposta d'Estatut damunt de la taula amb un finançament digne d'una colònia que seguirà finançant el futur d'Espanya i especialment el de la seva capital Madrid. I en Carod, mestre de la geometria política especialitzat en equidistància, és a dir, en no mullar-se, volia apostar pel vot nul amb un lema a la papereta insuls, indefinit i gens compromès, vaja que en cap moment el gran cap de la tribu independentista parlava d'independència. Com a molt quan en Carod agafa carrereta i va de baixada parla de sobiranisme (un altre terme equidistant, és a dir, confús).

Ja feia massa temps que els líders d'ERC estaven fent massa equilibris a la corda fluixa, jugant a diluir el significat de les paraules i amb decisions purament tàctiques que es convertien en ziga-zagues polítiques per a estar bé amb tothom (allò de l'equidistància). Al final el PSC ha tallat la corda i la morrada ha estat considerable.

En Carod, mag en la gestió de sentiments nacionals com a bon seguidor d'en Jordi Pujol, ara ens presenta ERC com a víctima d'els interessos del PSOE, dels interessos del govern espanyol i de la pressió d'uns grups econòmics. La direcció d'ERC ha esta víctima de la seva pròpia estratègia. S'han cregut més espavilats que CiU i PSCSOE que porten molts anys movent-se en el fang de la politiqueria colonial–una altra cosa és fer política d'Estat- i n'han quedat fora de joc temporalment i ben escaldats.

Després de 25 anys de regionalisme encaixista amb Espanya disfressat molt hàbilment de nacionalisme per en Jordi Pujol, ERC ha provat el federalisme amb l'Espanya suposadament plural que ens van vendre disfressat d'independentisme. Però en Carod no és tan hàbil com en Pujol i el seu experiment, el seu “pas intermedi cap a la independència” ha fracassat estrepitosament.

Algú es pot preguntar per què aquesta crítica tan contundent als líders actuals d'ERC. Els líders de CiU ja sabem que aposten per l'encaix regionalista amb Espanya -no pas molts militants ni simpatitzants-, vaja el mateix que en Cambó fa 100 anys, i no en podem esperar res d'ells que ajudi a la veritable reconstrucció nacional. No cal perdre-hi el temps. El PSCSOE ens vol espanyolitzar en català, és un joc molt perillós i hem d'anar molt amb compte (només cal veure els noticiaris de TV3). ERC però, havia generat una il·lusió, una esperança. Per primer cop la paraula independència es podria sentir al nostre Parlament. Però la gestió d'aquesta il·lusió col·lectiva ha estat tan nefasta, mediocre i interessada, que la decepció ha estat de la mateixa magnitud que la il·lusió que es va generar.

S'imaginen vistos els resultats quin seria ara l'escenari polític, la credibilitat que hauria guanyat ERC, si s'hagués quedat a l'oposició actuant com a partit de país amb autèntic sentit d'Estat i defensant -sense compromisos amb els partits encaixistes- els interessos (la independència política i econòmica) dels catalans en una legislatura tan atípica com aquesta on es replantejaven de dalt a baix els fonaments de la relació entre Catalunya i Espanya?

A Catalunya Acció, quan expliquem el Pla Independència 2014 als patriotes catalans interessats en aquest projecte –siguin simpatitzants o militants de CiU, d'ERC o diguin fàstics d'ambdues formacions pel mesellisme dels seus líders-, sempre els comentem que el procés d'independència s'ha d'empènyer, s'ha de moure en paral·lel des de dins del Parlament i des de fora el Parlament (ajuntaments, associacions, lobbies, etc.). Són les dues forces motrius d'aquest procés. D'aquí la trascendència de tenir un partit que realment treballi i defensi la independència des de dins del Parlament (que no és pas el que ha fet ERC aquests dos anys) i d'aquí la crítica als actuals líders d'ERC.

Al final i pels pèls, les bases d'ERC han mantingut una certa dignitat nacional i han posat la direcció d'ERC al seu lloc amb el no al referèndum. Ara només falta que acabin la feina i facin fora l'actual direcció per incompetents. Ja han demostrat quina és la seva capacitat de pensament estratègic. El procés d'independència d'un país no és un joc de nens perquè els líders d'ERC vagin provant passos intermedis basats en estratègies ingènues on no es coneix com és i com actua l'enemic, ni el botifler que te l'acabarà clavant per l'esquena amb un somriure d'orella a orella, ni quines són les pròpies forces i el moment d'usar-les, ni es té present la gestió de les relacions internacionals com a factor determinant en tot el procés.

ERC ha de decidir si vol ser un partit de país amb sentit d'Estat, independentista operatiu (no només de boqueta) i empènyer de debò el procés d'independència amb determinació i de forma coordinada per la part que li toca, o bé ser un partit de govern encaixista instal·lat en la còmoda equidistància del sobiranisme indefinit, “tendiendo la mano a las izquierdas españolas”, i a la fi fent una trista politiqueria colonial com la resta de partits que gens ajuda als catalans ni a Catalunya.

Espanya és el nostre enemic, és prou evident amb l'espoliació econòmica i nacional que patim. Però si els catalans no avancem cap a la independència no és per culpa d'Espanya. És senzillament perquè no hi ha cap organització política al nostre país amb una significació pública potent que treballi i empenyi amb claredat i determinació el procés de la nostra independència. Cap. Absolutament cap. Els homes i dones d'ERC, aquells que no són uns interessats i uns venuts a la poltrona i al protagonisme, tenen ara a les seves mans decidir si volen recuperar l'esperit del President Macià i dels seus homes, que es va concretar en la Constitució Provisional de la República Catalana de 1928, i col·laborar dignament a acabar la feina per tal que els catalans i les futures generacions de catalans tinguem un futur digne i pròsper.

Josep Castany, 42 anys
Director General de Catalunya Acció
13 maig 2006, Barcelona (El Barcelonès)

La pancarta 'Catalonia the next state in Europe'

A la manifestació molta gent ens va felicitar per aquesta pancarta i ens van preguntar d'on era, d'on havia sortit aquesta pancarta. Que els agradava molt perquè el lema de la manifestació l’havien trobat massa tou, en termes populars “que n’estaven fins als collons d’Espanya”.

Doncs és la pancarta de Catalunya Acció (http://www.racocatala.com/forum/www.catalunyaaccio.org) que té relació directa amb el Pla Independència 2014 que anem presentant a les conferències que fem per diverses poblacions del país. Perquè no hi hagi confusions, quan parlem de Catalonia a nivell internacional estem parlant de Països Catalans. No ens oblidem de cap dels nostres.

Després de les rucades que han dit tots els nostres polítics, algunes bastant patètiques, interpretant cadascú i segons la seva conveniència l’esperit dels catalans que vam anar a la manifestació (que si contra el PP, que si a favor de l’Estatut, etc.), la millor manera d’interpretar el sentir dels catalans és simplement escoltant el que van dir. A la manifestació només es va cridar “Som una nació”, “Independència” i “Boti, boti, boti, espanyol el qui no voti”. I cridaven i saltaven des de criatures fins a senyores que passaven del seixanta. O sigui que, senyors polítics, si volen deixar de fer camàndules en nom de tots els catalans, d’aques poble mil·lenari, comencin a prendre nota que la menjadora no és té de franc.

La pancarta la portaven dos senyors, un de 53 anys i l’altre de 64, vull dir que són persones adultes i a més amb una trajectòria patriòtica de molts anys. L’un ha votat tota la vida CiU, i després de la traïció de l’Artur Mas al Parlament Català va retornar el carnet de CiU. L’altre tota la vida ha votat ERC, i després de veure com ERC s’ha arrossegat per Madrid i s’ha embrutat les mans perdent dignitat a cada pas, ja no en vol saber res. Serà aquest petit exemple un símptoma significatiu d’alguna cosa? Serà la manifestació del dia 18 el símptoma del possible inici d’una revolució taronja a la nació catalana? Per què el malnascut d’en Jiménez Losantos no n’ha dit res avui al seu programa? Potser perquè és més intel·ligent que els nostres polítics de segona i sap el que realment significa la manifestació de dissabte, ell que va escriure l’any 1995 “Lo que queda de España, con un prólogo sentimental y un epílogo balcánico”? Avui, el psoeciata Miquel Iceta, llepa entre els llepes –bé, potser en Piqué el supera-, deia que hi havia el perill que entréssim en un procés de balcanització. Sr Iceta, fa lleig mostrar la ignorància en públic amb el sou que vostè cobra. Fa anys que som en un procés de balcanització, la primera fase ja va passar, i des de la premsa estrangera fa anys que ens ho venen advertint, tot i que la nostra estimada premsa mai s’ha dignat a reproduir-ho fins ara. Quina creuen que va ser la raó per la qual el petit dictador Aznar, reconvertit a semidemòcrata, es va posar del costat del president Bush en la guerra d’Iraq?

Un alt càrrec d’ERC ens va explicar l’estratègia que estan considerant seguir a partir de la manifestació. Bé, esperem que s’ho repensin i no la posin en pràctica. La decepció dels catalans podria ser descomunal. En tot cas convé que tots els catalans estiguem ben atents a veure si ERC vota el mateix al Parlament espanyol que al referèndum -ara per ara no tenen gens clar votar el mateix-, i si a partir del setembre en Carod i en Puigcercós deixen de treure pit. Un Conseller de Catalunya Acció descriu molt bé la tasca que ha estat fent ERC aquests dos anys. Diu que no han fet política, que simplement han estat fent demoscòpia (anàlisi d’estimacions de vot), popularment politiqueria en la millor tradició de CiU i de tots els altres.

El més important, però, és dibuixar el camí cap a la independència i desemmascarar les incoherències dels nostres polítics, que adoptant diverses formes (nacionalistes, etapes intermèdies, etc.) el resultat final és que ens encaixen ben encaixats a Espanya.

Josep Castany, 41 anys
Director General de Catalunya Acció
20 febrer 2006, Barcelona (El Barcelonès)

Espanya i els seus troglodites

Les declaracions del tinent general espanyol José Mena Aguado, aquest col·leccionista de medalles del sempre i eternament cutre exèrcit espanyol, han provocat un ensurt important entre molts catalans que de bona fe han estat vivint, i molts encara viuen , dins la bombolla de Pujolàndia. Per a molts catalans el despertar del somni de l'encaix a Espanya està essent desconcertant, traumàtic, i no entenen què està passant. Més val que es rentin la cara amb aigua ben freda perquè tornaran a venir bastonades si no ens avancem als esdeveniments. Per això ha nascut el projecte de Catalunya Acció, i una de les claus fonamentals del Pla Independència 2014 és el correcte moviment de les relacions internacionals.

El general Mena va llegir en veu alta allò que està escrit en la Constitució Franco-Borbònica d'Espanya. Tècnicament se'n diu terrorisme d'Estat però quan se li dona cos legal se'n diu protegir l'ordre constitucional . És el que passa quan mort el dictador en lloc de fer justícia s'opta per l'oblit. Vostès, Sr. Jordi Pujol, Sr. Miquel Roca i tots els altres que hi eren i que es senten tan orgullosos de la feina feta encaixant-nos a Espanya, m'entenen oi? Ara haurem de treure les castanyes del foc que vostès no van saber treure per interès o per por, tant li fa. Els conflictes nacionals no resolts tornen a ressorgir passat el temps. Això és gairebé una llei històrica. I els nostres prohoms de la política encaixista, escandalitzats per les declaracions, només han sabut demanar-ne el cessament del general, en lloc d'exigir l'eliminació de l'article 8 de la Constitució Espanyola per dignitat humana.

Almenys, un altre troglodita de la democràcia, Francisco José Hernando, president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribual Suprem, que va dir que aprendria la llengua catalana per creixement personal igual que podria aprendre sevillanes, ha rebut una digna resposta per part d'Alfons López Tena, vocal del CGPJ que ha presentat una proposta de reprovació i que tem que pugui rebre represàlies a nivell professional.

El darrer troglodita de la democràcia -dic troglodita perquè aquesta gent desconeix els principis bàsics d'una democràcia- és el ministre Solbes. Recentment ell solet ha impedit que es publiqui un estudi sobre les balances fiscals per part d'una comissió que ell mateix va engegar. Però el més greu és que davant de tanta presa de pèl ERC hagi aprovat els pressupostos del govern espanyol per al 2006 i que en Puigcercós li hagi dit a Zapatero que " encara que no surti l'Estatut ERC seguirà donant suport al govern del PSOE perquè l'alternativa és el PP " . Al "Braveheart" d'ERC -així anomenaven Puigcercós dins d'ERC- ja no li queda gaire "Brave" des que respira els aires de Madrid.

Evidentment el nostre enemic és Espanya, però el nostre problema per a assolir la independència i per tant un futur digne i pròsper és la mediocritat, poca dignitat i renúncia continuada dels líders (no pas les bases) de la nostra classe política, des dels regionalistes de CiU fins els independentistes temporalment encaixistes d'ERC . Amb les actuals negociacions de l'Estatut Colonial ens volen fer veure que estan fent una feina de gran trascendència. Senyors diputats, vejam si s'espavilen una mica i es posen les piles, que el finançament del nou Estatut els bascos fa 25 anys que el tenen.

Valdria la pena que els nostres diputats aprofitessin el pont aeri per a llegir-se l'article de l'Aida Palau "Independència ja!", una estudiant de biologia del Pla d'Urgell. Potser així agafarien una mica de coratge i dignitat per a negociar amb els espanyols.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

La guitza del ministre Solbes

El ministre Solbes, amb la seva proposta de finançament ha engegat una bona guitza -per no dir directament una escopinada- als morros dels polítics encaixistes catalans, promotors i defensors tots ells del nou Estatut Colonial. Gairebé van quedar en estat de shock quan la van conèixer. I ells que es pensaven que tenien alguna força perquè la proposta d'Estatut la van aprovar el 90% dels diputats. Sí, el 90% dels diputats, però del parlament d'una colónia i sense sobirania. En Solbes, com a bon espanyol, ha deixat clar qui mana. Fixant la seva proposta com a base de negociació -a anys llum de la del Parlament català- ha deixat ben clar quin és el poder d'un ministre espanyol i el poder de tot un Parlament de la colònia catalana. I a més ho ha fet sense esternudar.

Els nostres polítics han descobert que la relació entre Catalunya i Espanya no és de tu a tu -quina ingenuïtat- sinó d'amo i esclau, perquè uns treballen, callen i paguen (els catalans) i els altres manen i fan (autopistes, TGVs, aeroports, etc.). Ja els està bé per mesells. Els nostres polítics van demanant un millor finançament per Catalunya quan el que haurien d'exigir és que s'aturés el robatori (ells en diuen dèficit fiscal) de 40 MEUR diaris que patim al Principat (52 MEUR als Països Catalans ). Es pensen que defensen els interessos dels catalans fent la pedagogia dels covards quan no passen d'ésser un tristos pidolaires de les seves pròpies poltrones. Des de Catalunya Acció no pararem de posar en evidència totes aquelles actituds que no suposin una ferma defensa de la nostra dignitat i dels nostres interessos com a catalans. Ens hi juguem el nostre futur i el dels nostres fills.

Josep Castany, 41 anys
Director General de Catalunya Acció
10 gener 2006, Barcelona (El Barcelonès)

El rescat dels peatges, el TGV i la mamella catalana

Ahir, 15 de novembre, apareixia el Sr. Puigcercós (ERC) ben flamant i satisfet al telenotícies perquè havia aconseguit pactar amb el Sr. Rubalcaba (PSOE) la creació d'un fons per al rescat dels peatges catalans. Caldrà llegir l'acord per a conèixer-ne els detalls –quantitat anual que s'hi posarà i temps que tardarà a omplir-se aquest fons- que ja sabem com les gasten els espanyols quan pacten amb els catalans encaixistes que “tienden la mano a las izquierdas españolas” com va dir el mateix Puigcercós. De tota manera el que més ha satisfet el Sr. Puigcercós és que aquest fons de rescat es crearà a partir de diners de l'Estat. El que sembla que oblidi el Sr. Puigcercós és que una part important dels fons estatals es nodreixen de l'espoliació que patim els catalans (40 MEUR cada dia només al Principat). A tall d'exemple, rescatar tot el peatge de Mollet valdria 36 MEUR, és a dir, amb 1 dia d'espoliació a Catalunya tindríem rescatat el peatge. Per què no ens explica això també el Sr. Puigcercós quan surt pel telenotícies?

Ah, per cert Sr. Puigcercós. Mentre vostè negociava engrunes amb el Sr. Rubalcaba -igual que ha fet CiU durant molts anys-, el President del govern espanyol al qual ERC dóna estabilitat –igual que ha fet CiU durant molts anys-, estava inaugurant el TGV Madrid-Toledo. S'imagina Sr. Puigcercós de quina mamella han sortit els diners per a finançar aquest TGV?

L'article “L'esquerda irreversible a tot el país” és un excel·lent complement de l'article “Espanya s'està independitzant de nosaltres amb els nostres diners”, ambdós escrits per en Juan Manuel Rodríguez, Conseller de Catalunya Acció. Els catalans hem de tenir clar que Espanya rebentarà pels diners. La seva pròpia avarícia, concretada en l'espoliació que patim els catalans, ha matat la gallina dels ous d'or. Si seguim mantenint Espanya, Catalunya se'n va econòmicament a can Pistraus en 10 anys, i si volem recuperar el temps perdut i tenir un futur pròsper Catalunya necessita tots els diners que Espanya ens espolia. Aquest cop no hi ha terme mig.

Josep Castany, 41 anys
Director General de Catalunya Acció
16 novembre 2005, Barcelona (El Barcelonès)

Compte amb el nou finançament del tripartit !

La proposta de finançament del tripartit per al nou Estatut no concreta ni una sola millora a nivell econòmic. Tots els punts del finançament estan massa oberts, massa indefinits, poc concretats, amb la qual cosa haurem de negociar amb els espanyols tenint ells els nostres diners, i ja sabem com acaben sempre aquestes negociacions. Ja era pobre i gens blindat el finançament que plantejava el tripartit que només faltava que el modifiquessin per a adaptar-lo als criteris del Consell Consultiu. Compte que com s'aprovi el finançament proposat pel tripartit haurem begut oli i després no ens podrem queixar perquè l'haurem aprovat nosaltres mateixos.

A. ESPOLIACIÓ (IMPOSTOS QUE MARXEN I NO TORNEN) QUE PATIM ELS CATALANS PER PERTÀNYER A ESPANYA

1 . ESPOLIACIÓ FISCAL AL PRINCIPAT (any 2002) = 14.730 MEUR = 40 MEUR cada dia = 11,6% del PIB
2. ESPOLIACIÓ FISCAL ALS PAÏSOS CATALANS (any 2002) = 19.750 MEUR = 54 MEUR cada dia = 9,3% del PIB


B. COMPARACIONS:

DINERS QUE EUROPA REGALA A ESPANYA PER SER POBRES (FONS DE COHESIÓ) = 6.000 MEUR l'any = 16 MEUR cada dia
A. Dèficit fiscal del País Basc amb Espanya = 0 MEUR
B. Dèficit fiscal dels lands més rics d'Alemanya = màxim del 4% del seu PIB
C. Fer un hospital comarcal costa aproximadament 40 MEUR.
D. Fer una llar d'infants per a 60 criatures costa aproximadament 1 MEUR.

PRESSUPOST DEPARTAMENTS GENERALITAT 2003 = 16.081 MEUR = 44 MEUR cada dia
E. L'any 2003 la Generalitat del Principat es va gastar 5.978 MEUR en Sanitat i Seg. Social.
F. L'any 2003 la Generalitat del Principat es va gastar 684 MEUR en Universitats i Recerca.
G. L'any 2003 la Generalitat del Principat es va gastar 770 MEUR en Pol. Territorial i Obres Públiques.


C. FINANÇAMENT NOU ESTATUT

La proposta de nou finançament del tripartit proposa que passats 10 anys (i això no queda blindat en el redactat de l'Estatut al dia d'avui) el dèficit fiscal es redueixi a la meitat de l'actual , és a dir, que en el millor dels casos i suposant una generositat extrema per part dels governs espanyols que hi hagi en el futur –i ja sabem de quin peu calcen-, Espanya ens seguiria robant 20 MEUR diaris (1 hospital comarcal cada dos dies) quan tota la potència econòmica que és Europa dona 16 MEUR diaris a Espanya. D'això tenen la poca vergonya de dir-ne una proposta potent i ambiciosa i propera al concert econòmic.

Bé, doncs ara els catalans ja tenen un altre punt de vista sobre la realitat del nou finançament que proposa el nostre govern format pels psoecialistes del PSC que responen a la veu del seu amo espanyol, els presumptes independentistes d'ERC que ràpidament s'han acomodat als sous de la menjadora oficial i els buscapapallones multiculturals d'Iniciaitva que es pensen que les polítiques socials es fan amb l'aire que respirem i no amb els diners que ens roba Espanya.

Ara només caldrà veure quina decisió prendrà finalment CiU. Si seguirà jugant a la puta i la ramoneta com aquests darrers 23 anys per a guanyar tant el vot d'exfranquistes com el d'independentistes, és a dir, si la defensa del concert econòmic és només una aixecada de bandereta per a recuperar vots –com han fet en diverses ocasions en els 23 anys de govern- o realment es plantarà per una vegada en la defensa dels interessos i benestar dels catalans. No oblidem que l'espoliació que patim és el resultat de la gran estratègia política d'en Jordi Pujol d'encaixar Catalunya a Espanya.

Aquest proper divendres quedarà reflectit quin país defensen els nostres polítics (Catalunya o Espanya) i quins interessos defensen (els seus o els dels catalans). Algú pot pensar que aquesta crítica és molt dura però ens hi juguem el futur econòmic de Catalunya, és a dir, la prosperitat present i futura de molts catalans de totes les edats. I cap partit, cap ni un, ha fet pedagogia de les xifres de l'espoliació i del nou finançament. Cap ni un s'ha dignat a explicar de forma senzilla i amb exemples la seva proposta de finançament i les millores quantitatives que aportarà. Només s'han dedicat a alimentar la confusió perquè els catalans no puguin valorar el que proposen.

Espanya no pot mantenir-se, no pot tirar endavant sense els 40 MEUR diaris que treu de Catalunya. Per això cap partit ha fet pedagogia de les xifres perquè el poble les comprengui. Millorar el finançament de Catalunya per tal que Catalunya pugui tenir un futur pròsper suposa enfrontar-se a Espanya, i no oblidem que els nostres polítics viuen d'Espanya. A ells no els afecta l'espoliació que patim.

Aquest proper divendres 30 de setembre de 2005 tots ells quedaran retratats com a bons esclaus que són al servei del seu amo.

Josep Castany, 41 anys
Director General de Catalunya Acció
27 setembre 2005, Barcelona (El Barcelonès)

No ens robaran el nostre futur

Cada dia que passa més catalans de totes les edats, des de 15 fins a 80 anys, que viuen a Catalunya o a l'estranger, catalans de tota la vida o nous catalans provinents de la immigració, es comprometen per a portar el nostre país fins a la independència, a ser un país normal i adult, propietari del seu futur i que no vol ser governat per estrangers que ens amaguen la nostra història, dissolen la nostra llengua i ens roben els diners que ens guanyem amb el nostre esforç.

És d'irresponsables, ingenus o botiflers - i que cadascun dels nostres polítics faci la reflexió de a quina categoria pertany - voler-nos encaixar a Espanya, quan Espanya, perquè es desenvolupi i evolucioni tal com la conceben els espanyols, requereix que Catalunya, tal com l'entenem els catalans, desaparegui. Ja hem vist els resultats després de 25 anys de voler-nos "encaixar" a Espanya: és evident que és Espanya que ens ha ben "encaixat".

Si parlem en l'ambit econòmic, Europa regala a Espanya -són els fons de cohesió europeus- 1 bilió de pessetes l'any. El fons de cohesió català, és a dir, l'espoliació fiscal que patim i que els governants espanyols anomenen cínicament quota de solidaritat, és de 2,45 bilions de pessetes (14.730 milions d'euros) només l'any 2002, diners que se'n van a Espanya i que no tornen. Això equival a l'11% del PIB del 2002. Aquest nivell de "solidaritat forçada" tècnicament es defineix com un règim colonial.

Les despeses totals del govern de la Generalitat el 2003 van ser de 17.495 MEUR. L'espoliació l'any 2002 (14.730 MEUR) equival al 84% de la despesa feta per la Generalitat tot l'any 2003. És que vistos aquestos números, a algú li pot quedar algun dubte que la millor política social és la independència?

I si a l'espoliació econòmica hi afegim el tema de la llengua, el robatori de la nostra història, la prohibició de les nostres seleccions, el botí de guerra de Salamanca, el segrest de l'Èric Bertran, etc., etc., quin català que s'estimi aquest país i la gent que l'ha fet ens pot dir que el nostre futur és Espanya, sigui federal, confederal, asimètrica, triangular, romboide o quadriculada? Qui amb dos dits de seny recomanaria a una dona maltractada que el seu futur és conviure amb l'home que la maltracta?

Afortunadament, encara queden catalans, homes i dones, amb la ment clara i un esperit indestructible. Però el millor de tot és que ens hem començat a organitzar de forma coordinada i operativa, amb moral de victòria, dedicant esforç i intel·ligència a un únic objectiu: aconseguir la independència als voltants de l'any 2014.

Josep Castany, 40 anys
Director General de Catalunya Acció
30 abril 2005, Barcelona (El Barcelonès)

Comencem a caminar cap a l'objectiu

Email enviat el 20 de febrer del 2005

Catalunya Acció ja és a punt per a iniciar el recorregut cap a la independència.
I això vol dir que els catalans, homes i dones que hi col·laborem, i que cada dia augmenten en nombre, tenim el compromís de no renunciar, de no decebre. El futur de la nostra gent és innegociable.

Després de molts anys de renúncies i posats d'esclau, com qui demana perdó per existir, la dignitat i el coratge dels membres de Catalunya Acció i de les persones que s'hi van adherint comença a estendre la llavor de la il·lusió i la moral de victòria entre els catalans. Si a això hi afegim la unió de totes les voluntats independentistes aleshores haurem aconseguit un dels objectius de la primera etapa del pla "Independència 2014".

Us convidem a venir als actes que es van programant: Barcelona, Elx, Reus, etc. Ens coneixereu, podreu encomanar-vos de l'esperit que ha començat a remoure aquest país, i col·laborar de diverses maneres en el nostre projecte comú. A la nostra web http://www.catalunyaaccio.org/ hi podreu trobar informació dels diferents actes en què participarem.

Voldria acabar aquest primer missatge amb les belles paraules d'un català de Sant Cugat que ja forma part de Catalunya Acció:

"El cas és que d'una vegada per totes hi ha gent disposada a prendre les regnes de la veritat i no amagar el cap sota l'ala com fan els nostres polítics. El descrèdit dels dirigents polítics ha arribat massa lluny. I celebro que Catalunya Acció es presenti als catalans no pas com a partit polític, sinó com a projecte polític. La diferència i el matís és, sens dubte, d'una importància cabdal i evident.

Els partits polítics són com són i no canviaran pas, però la gent que s'organitza i que, sobretot, té collons per afrontar les embestides que es presentin, demostren un coratge, un tremp, una energia i un valor que els honora. I és que aquest projecte no és un projecte d'estatuts interminables, de finançaments de pa sucat amb oli, de secessionismes lingüístics ni d'etnicidis i d'altres -cidis; aquest projecte va més enllà de tot això perquè no cau en el joc a què ens han acostumat els partits. No parlem d'un partit polític, sinó d'un projecte de caire polític. Un projecte que comença a parlar clar d'independència i que, a més, gosa aproximar una data concreta per a assolir-la, cosa que cap partit polític mai no ens ha aclarit encara.

Per tant, que els polítics continuin amb els seus jocs d'estira-i-arronça i de vendre'ns a preu de saldo; és el que saben fer i és l'únic que demostren que saben fer des de fa molts anys. Però no podem restar quiets. Restar quiets davant del greuge que pateix el nostre país és restar, ras i curt, presoner de la impotència.

I us asseguro que allò que necessita el nostre país, més enllà de polítics que parlen amb posat esporuguit, amb aire de feblesa o amb esguard indecís, són persones que desbordin pertot energia, tremp, coratge i una veritable ambició nacional. És a dir, persones que, a diferència dels nostres polítics, arraconin la por per abraçar el coratge; deixin enrere el dubte per afrontar decidits i amb seguretat el futur; i, sobretot, persones que creguin per damunt de tot en la necessària independència de Catalunya com a condició absolutament innegociable."

Feu arribar aquest missatge a tots els racons del nostre país.
Cordialment,
Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
20 febrer 2005, Barcelona (El Barcelonès)

Avís per a navegants

Notícia del diari Avui, 15/feb/2005 - p12

Extracte de la notícia
Des del govern central es recorda: "El que no acceptarem és que, per consensuat que estigui, se'ns porti un Pla Ibarretxe sota el braç o es pretengui una imposició del Parlament català a l'espanyol. Seria inacceptable", s'assegura pujant el to.

Quan al finançament, afirmen que Catalunya "no pot mirar només per ella i ja està" i que s'ha de "pactar entre tots perquè Catalunya no és ningú per decidir la quota de solidaritat que ha de rebre Andalusia".

En tot cas Zaparero està en contacte permanent amb Pasqual Maragall -la setmana passada es van veure en privat a Barcelona- i amb José Montilla.

Comentari de la notícia
Després de l'experiència frustrada durant 25 anys d'encaixar Catalunya a Espanya, el nou govern del tripartit vol intentar-ho de nou. Sembla ser que ara tenim "aliats" al govern de Madriz. Hi devem tenir gent molt espavilada al nostre govern per arribar a aquestes conclusions.

A molts catalans se'ns fa impossible de comprendre com els nostres governs (els d'abans i els d'ara) poden plantejar una convivència amb Espanya basada en la por (recordeu algun article de la intocable Constitución?) i el robatori (2,4 bilions de ptes cada any).

És patètic que la nostra classe política digui que vol buscar l'encaix de Catalunya a Espanya, quan la realitat diària és contundent: és Espanya que fa anys que ens "encaixa".

Josep Castany, 40 anys
Director General de Catalunya Acció
15 febrer 2005, Barcelona (El Barcelonès)